VALORACIÓ ARTÍSTICA

  

VALORACIÓ  ARTÍSTICA

d'Ermengol Puig

 

 

EXTRACTE 

Llicenciat en història contemporània per la UB, ex director de l'escola Ondara, ex president d'Omnium Cultural Alt Urgell, crític d’art i home savi... que va copsar plenament l'esperit del lloc.

 

A Rocaviva, lloc iniciàtic i còsmic, l’artista hi ha creat un ampli espai escultòric. Dóna la sensació que el conjunt és un símbol de la memòria ancestral de la humanitat. Posseeix la màgia que acostumem a associar als cultes animistes-xamànics de les societats naturals i de les cultures primitives. També vol ser una possibilitat, bàsicament panteista, d’investigació i reflexió a l’estil de les filosofies orientals... Taoisme, Advaita...

La visió dels tòtems enmig de la grandiositat del paisatge, ens condueix irremissiblement cap a l’abisme de la interioritat. No és cap casualitat que el seu objectiu s’apropi al d’alguns dels escultors més notables del segle XX. Com ells, la seva obra pretén captar i evidenciar el vitalisme màgic de la humanitat.

La Màgia és un dels conceptes que millor defineixen el conjunt escultòric de Rocaviva. Per a comprendre la màgia que transmet aquest lloc no l’hem d’entendre, com el precedent atàvic o com el substitut irracional i primari de la ciència experimental. Sinó com una activitat constructiva que inclou una autèntica i específica funció social d’integració i de pertinença a un grup...  Un dels objectius de la màgia, entesa així, és aconseguir desvetllar l’esperit... i que els objectes, els senders i els rituals màgics es transformin en agents actius i efectius de la societat i despertin gran nombre d’emocions que són necessàries i útils per a la vida pràctica.

Rocaviva és un conjunt de roques treballades tremendament poderoses i rotundes que transpiren màgia per tot arreu... Aquestes figures porten la llavor de representar certes forces vitals i còsmiques de significació social, com, per exemple, l’energia universal que, segons alguns, flueix de totes les coses.

L’art ecològic-espiritual que practica aquest escultor és un intent de retorn als orígens i una respectuosa restitució a la natura. Les formes primàries, per a ell, són una mena de redescoberta de la relació de la humanitat amb els paisatges i amb els elements naturals i vitals que els componen. La fascinació per a descobrir els elements mínims i indispensables de les societats primitives, en el fons, no és més que la recerca de l’essència estable i permanent de les persones, allò què ell anomena la pròpia màgia.

Pretendre, com féu Picasso, arribar a les formes més elementals i més vitals, d’això en Climent pot donar-ne testimoni. A Rocaviva, com a Gósol, s’orienta la mirada per tal d’explorar i concretar potents efectes plàstics que es desconeixien. Això, pels visitants sensibilitzats i disposats a inventar i recórrer camins inèdits, pot tenir una aura quasi sagrada. D’aquests costers en brolla un aire de misteri solemne i sobrenatural. En aquest indret un gran respecte per la natura, per la creativitat i per la humanitat, domina l’ambient.

Un ordre nou. Les ganes d’enderrocar, de tirar per terra tot allò que s’havia consolidat i enquistat, en el fons, és l’essència de l’esperit originari. És la satisfacció de la creació d’una altra realitat; és l’ímpetu renovador de les essències, és una manera de protestar de l’evolució lineal, és retornar a allò elemental, és la recerca d’objectes esquematitzats, naturals i vius.

La nostàlgia i el desig d’una humanitat en consonància i equilibri amb la natura i amb si mateixa, és l’inici de la investigació d’un ordre nou; d’uns principis nous; d’unes noves articulacions que permetin establir noves relacions d’ordre, nous elements de comprensió i noves gramàtiques de llenguatge. 

L’expressivitat dels ulls és tant potent, que atrau l’esguard del visitant. La mirada d’aquests ulls, irreals, còsmics, absorbeix la de l’espectador interessat. La força expressiva de les formes i dels rostres sempre es concentra en els ulls, encara que estiguin clucs.

L’art màgic que, de cent anys cap aquí s’ha fet i es continua fent, sempre ha pretès crear objectes que focalitzin emocions i que la gent els entengui no com a representacions del món real i exterior, sinó com a catalitzadors d’una consciència col·lectiva.

 

Els rostres, enigmàtics, intensos, mirant com des de més enllà, situats en el món del silenci i de la quietud i enmig d’un paisatge grandiós, es dirigeixen més al cor i a la ment de l’espectador que no pas solament als seus ulls.

 

 

 

Ermengol Puig.

VALORACIÓ SENCERA

A Rocaviva, lloc iniciàtic i còsmic..., 

l’artista hi ha creat un ampli espai escultòric d’aparença salvatge i rudimentària però de concepció civilitzada i intimista. Dóna la sensació que el conjunt pretén ser un símbol de la memòria atàvica de la humanitat, però, també vol ser una possibilitat, quasi panteista, de reflexió a l’estil de les filosofies orientals.

Amb el seu treball i amb les accions i incisions, sobre la pedra de granit, l’autor ha anat creant espais i formes totèmiques que permeten intuir la resposta a l’horror que, per a ell i per a la seva sensibilitat, representa el buit mitològic que la tecnocràcia i la neurosi de la modernitat estan deixant.

Influència de l'art romànic, i força expressiva concentrada en els ulls.

Un llunyà parentiu i un arrelament amb la medievalitat romànica fou el detall més immediat que, en algunes escultures, hi vaig intuir. Per la major part dels artistes i creatius formats o que han treballat a Catalunya, durant la segona meitat del segle XX, i especialment si tenen arrels en la muntanya, com és aquest cas, l’austeritat i l’expressivitat de l’art romànic no solament els és un referent cultural sinó, també, una presència quasi ineludible en les manifestacions plàstiques. Si, a aquesta arrel medieval, hi afegim el simbolisme d’algunes escultures, reconegudes i artísticament valorades, de civilitzacions centre-americanes, tibetanes o africanes, ràpidament entenem el perquè la força expressiva de les formes i dels rostres sempre es concentren en els ulls, encara que estiguin clucs.

En totes aquestes cultures l’expressivitat dels ulls és tant potent que acaba dominant la mirada de l’espectador. La mirada d’aquests ulls, primitius, irreals, còsmics, absorbeix la de l’espectador inquiet i interessat. El mirar del que aquí es parla no és un acte mecànic o reflex; és una acció conscient i voluntària; és el desig d’establir un pont entre el que sabem i allò que ens sorprèn. 

Interioritat i vitalisme màgic.

Més enllà de veure-hi, inicialment, certs vincles amb el simbolisme romànic i l’expressivitat de altres cultures llunyanes, en els rocs d’aquest espai aviat s’hi evidencien, molt clarament, relacions amb moviments avantguardistes com l’expressionisme, l’esperit fauvista i certs aspectes del surrealisme i del cubisme. 

Un repàs més detingut i més reflexiu del conjunt de l’obra, finalment, porta a entendre que qui ha fet el que ha fet i qui ha esculpit el que ha esculpit, ho ha fet sense deixar-se guiar per ningú, ni per cap corrent. Ho ha fet bàsicament en solitari; deixant de banda tot estilisme i tot academicisme i suportant tot tipus d’incomprensió. Sembla que les seves vivències i la seva personalitat no admeten cap normativa rígida. 

Els lligams mimètics o els recursos estilístics de altres artistes, a en Climent, crec que no li han interessat gens. Ell viu instal·lat en un món propi impregnat de màgia i d’introspecció. Les cabanes o llocs de repòs que ha construït, els senders que ha dissenyat, els rocs que ha remogut i la visió dels tòtems, en mig de la grandiositat del paisatge que ens proposa, tot plegat condueix irremissiblement cap a l’abisme de la interioritat. No és cap casualitat que el seu objectiu s’apropi al d’alguns dels escultors més notables del segle XX. Com ells la seva obra pretén captar i evidenciar el vitalisme màgic de la humanitat.
 

La Màgia,

és un dels conceptes que millor defineixen el conjunt d’escultures de Rocaviva. Per a comprendre la màgia que transpiren aquestes figures i aquest lloc no l’hem d’entendre, com normalment s’ha fet, com el precedent ancestral o com el substitut irracional i primari de la ciència experimental. La màgia també es pot entendre com una activitat constructiva que inclou una autèntica i específica funció social d’integració i de pertinença a un grup. Un dels objectius de la màgia, entesa així, és aconseguir desvetllar l’esperit i que els objectes, els senders i els rituals màgics es transformin en agents actius i efectius de la societat i despertin un gran nombre d’emocions que són necessàries i útils per la vida pràctica. 

Picasso, per tal de no caure a la dinàmica i a l’àmbit de la no figuració, a la que inexorablement el conduïa el seu procés pictòric, a partir dels anys 30 del segle XX, estigué molt ocupat i interessat “en” i “per” l’expressivitat màgica. Creia fermament que aquesta actitud l’humanitzava i el feia tocar de peus a terra. Les escultures de Miró, aquesta idea encara la mostren més clarament. L’art màgic que, de cent anys cap aquí, s’ha fet i es continua fent sempre ha pretès crear objectes que focalitzin emocions i que la gent els entengui no com a representacions del món real i exterior, sinó com a catalitzadors d’una consciència col·lectiva.

Recerca de l'essencial.

El resultat de la intensa activitat artística d’en Climent, és un conjunt d’escultures tremendament poderoses i rotundes que transpiren màgia per tot arreu. Aquestes figures porten la llavor de voler representar certes forces vitals i còsmiques de significació social, com, per exemple, l’energia universal que, segons alguns, flueix de totes les coses. Posseeixen la màgia que acostumem a associar als cultes animistes-xamànics de les societats naturals i de les cultures primitives. 

 Això ens introdueix al segon aspecte que millor defineix el parc d’escultures: el Primitivisme. Amb aquest concepte, normalment, s’entén la recerca de certa ingenuïtat en les formes i en la representació essencialista de les bases de la creativitat. Sovint, també, el relacionen amb l’inici de la civilització humana. L’estudi de les pintures rupestres demostra que els cavernaris primitius eren un grans i extraordinaris observadors. Els toros d’Altamira són el resultat d’una incansable recerca visual dels sostres de les coves. Com ells, l’autor, ben segur, que, abans d’actuar, també ha analitzat profundament tots els indicis i els senyals que la pedra i l’espai li han suggerit i que ell ha interpretat al seu aire.
El primitivisme ofereix, a més, altres connotacions positives i estètiques. Des d’un punt de vista més cultural i intel·lectual, també és la possibilitat i la capacitat de captar formes originals i, així, arribar a solucions o plantejaments plàstics, sovint radicals, inèdits i sorprenents. És la simplificació de formes complexes i la recombinació, de manera aparentment arbitrària, dels nous elements sorgits, aconseguint, moltes vegades, una força expressiva, tan intensa com inquietant. Precisament el que més interessà, a la primera meitat del segle XX, a aquest corrent modern, batejat de “primitiu”, fou l’explosió espontània d’energies vitals, que era capaç de generar. Front al surrealisme, com a automatisme interior creatiu, el primitivisme és com un surrealisme etnogràfic: és absolutament personal, però no es pot deslligar d’allò social.

Un ritual artistico-religiós.

En Williams Rubin, estudiós d’aquestes qüestions, en parlar del que fou el primitivisme en l’art del segle XX, comenta que aquest procés s’inicià quan els estils clàssics abandonaren l’exclusivitat i la proximitat de la realitat, basades en la percepció visual i en la complaença dels espectadors, i decidiren explorar nous camins interioritzats  que, aviat, resultaren fonamentals per una nova conceptualització estètica.

La pintura i l’escultura polinèsica de Gauguin, un extraordinari visionari, en serien un bon exemple. És un camí per a superar l’academicisme i l’avantguarda no figurativa i introduir-se en un ritual artístico-religiós.

Un ordre nou.

Les ganes d’enderrocar, de tirar per terra tot allò que s’havia consolidat i enquistat, en el fons, és l’essència de l’esperit primitiu. És l’alegria de la destrucció i és la satisfacció de la creació d’una altra realitat; és l’ímpetu renovador de les essències, és una manera de protestar de l’evolució lineal, és retornar a allò elemental, és la recerca d’objectes esquematitzats, naturals i vius.

El primitivisme ecològic-espiritual que practica aquest escultor és un intent de retorn als orígens i una respectuosa restitució a la natura. Les formes primàries, per a ell, són una mena de redescoberta de la relació de la humanitat amb els paisatges i amb els elements naturals i vitals que els componen. La fascinació per a descobrir els elements mínims i indispensables de les societats primitives, en el fons, no és més que la recerca de l’essència estable i permanent de les persones. La nostàlgia de la societat primitiva i l’enyor d’una humanitat en consonància i equilibri amb la natura, és l’inici de la investigació d’un ordre nou; d’uns principis nous; d’unes noves articulacions que permetin establir noves relacions d’ordre i nous elements de comprensió i noves gramàtiques de llenguatge. 

Un nou camí expressiu.

Pretendre, com féu Picasso, arribar a les formes més elementals i més vitals,  d’això en Climent pot donar-ne testimoni, obliga a emprendre un nou camí expressiu, i exigeix una nova figuració, cap mica mimètica ni real però sí, totalment humana i comunicativa. A Rocaviva, com a Gósol, s’orienta la mirada cap al primitivisme per tal d’explorar i concretar potents efectes plàstics que es desconeixien. Això, pels espectadors sensibilitzats i disposats a inventar i recórrer camins inèdits, pot tenir una aura quasi sagrada. D’aquests costers en brolla un aire de misteri solemne i sobrenatural. En aquest indret les emanacions panteistes hi són totalment presents i un respecte i un temor per la natura i per la creativitat domina l’ambient.

A Rocaviva, Climent Olm, que, abans d’iniciar aquesta complexa obra, ha passat per diferents etapes anímiques i creatives, ha treballat en espais reals i oberts i ho ha fet amb materials naturals. Aquesta doble circumstància no és banal, ja que fa que el conjunt de l’obra - rocs plens de matisos, emotius i sensibles - resulti expressiva, visionària i sentimental. Això li ha facilitat que traslladi a la pedra el traç de la metàfora del significat. La pedra austera, nua i dura posseeix l’extraordinària capacitat de transmetre plàsticament moltes emocions vives i directes.

Un missatge dirigit al cor i a la ment del espectador.

 La vida intensa, allunyada i secreta de l’autor donen a l’obra una pàtina tremendament subjectiva. El conjunt no és una frivolitat, respon a una meditació transcendent i es recrea en un viatge interior. No ha fet l’obra com a entreteniment, l’ha fet com a resultat d’una introspecció entre la psicologia i la metafísica.

Els rostres, afligits o serens, tots mirant com des de més enllà, situats en el món del silenci i de la quietud i enmig d’un paisatge grandiós, es dirigeixen més al cor i a la ment de l’espectador que no pas solament als seus ulls.

Conclusió.

Tècnicament del conjunt en destacaria la simplicitat del traç, la varietat de formes i estils, el predomini del geometrisme, les acumulacions sensuals, la barreja de recursos naturals i tècnics, la contraposició de textures, la combinació de colors naturals, els límits retallats i perfilats dels rostres i de les figures, l’equilibri dels volums i de les proporcions, la insinuació i la complementarietat de les siluetes, l’esperit de les figures, la integració en el paisatge i..., l’energia concentrada en els ulls.

El conjunt de l’obra manifesta la passió, la profunditat i la dimensió existencial i intuïtiva del seu autor que, amb una força tosca i alhora refinada, exterioritza de forma sincera, a l’espectador inquiet i a l’interessat en la descoberta i en el transitar per viaranys inusuals, tot l’intimisme i l’humanisme que ell posseeix.

Ermengol Puig

La Seu d’Urgell, 25 de gener de 2010